5. Les externalitzacions en els museus

    L’externalització de serveis és un instrument de gestió que utilitzen les administracions públiques, les empreses privades, les associacions i fins i tot les persones per assegurar-se la prestació d’un servei que, amb els recursos propis no es pot assolir o no és adequat fer-ho. Les externalitzacions permeten recórrer a serveis d’empreses i professionals que per la seva especialització i expertesa poden donar una resposta de qualitat i eficient a certes demandes. L’externalització no busca necessàriament disminuir els costos sinó assegurar la prestació d’un servei amb nivells de qualitat.

    Però no tots els  processos d’externalització segueixen aquesta lògica. La pressió derivada de la manca de plantilles suficients ha tingut com a efecte que els serveis públics recorrin a l’externalització per cobrir funcions que són estratègiques i pròpies de les seves plantilles. Un segon element de pressió és l’escassedat de recursos econòmics i de la política d’estalvi que s’està aplicant al sector públic, que prioritza el criteri econòmic en la contractació de serveis externs.  La vigència d’aquest criteri i de la cultura de l’estalvi associada està ben viva (Vanguardia 22/02 Una mayor transparencia supone un ahorro de 1700 millones). Paradoxalment, els costos de serveis externalitzats no són menors que els dels contractes laborals, però sí que és una evidència que les remuneracions dels treballadors contractats per la majoria de les empreses externes tenen unes remuneracions més baixes i unes condicions  de  treball més precàries que els seus equivalents en plantilla. La situació de precarietat de bona part d’aquests treballadors és tant responsabilitat del contractista com de les empreses proveïdores del servei.

    On tens trobem ara?

    Com en altres àmbits, el motiu per externalitzar en el sector museístic ha combinat els dos interessos. El problema es troba en la part que s’ha centrat en suplir allò que hauria de fer la plantilla. Hi ha contractistes que han buscat la prestació de serveis que consideren més auxiliars, sense ser sempre prou sensibles a les condicions de treball  de  les persones que presten aquests serveis. Molts museus en són conscients, però tenen poca incidència per millorar les condicions, ja que no són ells els qui contracten, sinó uns serveis centrals de les administracions que depenen molt de la citada RSAL i seguidors estrictes del criteri d’economia en les licitacions dels contractes. Aquests contractes tampoc reconeixen els perfils professionals específics d’aquests equipaments. Tot plegat genera unes condicions de precarietat laboral (honoraris baixos, horaris mal coordinats, pèrdua d’estabilitat i de continuïtat en la feina, baix nivell de compromís, falta de transparència, etc.), que ni beneficien les persones ni els museus si volen prestar serveis de qualitat, com ho ha de ser el servei pedagògic, per exemple. Els conflictes laborals derivats per aquesta problemàtica han emergit, especialment entre les persones que treballen en els serveis de mediació i de vigilància dels equipaments culturals.

     

    Cal dir que des de fa uns pocs anys, algunes institucions estan treballant els plecs de contractació de les empreses de serveis de mediació als museus, amb l’objectiu de millorar les condicions dels treballadors. Un primer pas va ser, a manca d’un d’específic, el conveni col·lectiu del sector del lleure, educatiu i sociocultural de Catalunya que s’ha pres com a referència per al grup de treballadors a què ens hem referit. Hi ha però qui considera que el conveni no reflecteix suficientment els diferents perfils del sector. I hi ha qui considera que és un avenç, destacant, per exemple, l'acord del grup de treball sobre els serveis d'atenció al públic i mediació en els museus de l'ICUB de l’Ajuntament de Barcelona, que crea una taula de d’equivalències entre els perfils professionals dels museus i els del conveni del lleure. Es considera que és un pas més per reconèixer aquests nous perfils a partir d’equivalències de funcions i millorar les condicions laborals (honoraris, horaris, etc.).

     

    Un segon problema amb les externalitzacions en els museus, no tan vistós com l’anterior, és el de les persones que treballen autònomament. Són persones més desprotegides laboralment, ja que les seves contractacions acostumen a ser per obra i servei, un tipus de contractació que, en principi, és per la realització de projectes o treballs d’una durada determinada, però que, mitjançant una estratègia d’encadenament de contractes, amaguen tasques pròpies d’un lloc de treball estable. Aquest encadenament no sempre es produeix, provocant una discontinuïtat de la feina, perjudicial per l’autònom i pel mateix museu. En l’article de Clàudia Rius a Núvol sobre les externalitzacions als museus, trobareu un testimoni d’aquesta situació

    A favor i en contra de l'externalització dels museus.

    El tercer problema és que els museus tenen dificultats per establir uns criteris sobre quines són les funcions nuclears del museu i que no són externalitzables de les que sí que ho són, i com es planifica el marc de relacions entre el personal intern i extern, ja que junts esdevenen l’organització del museu, entesa no com la plantilla sinó com tota la força de treball que fa possible el seu funcionament.

    Les externalitzacions tenen trets positius si s’adeqüen als criteris d’especialització i qualitat, però poden tenir efectes negatius per la manera com es produeixen: 

    • Predomina el criteri econòmic en la contractació  dels proveïdors, cosa que comporta precarietat i salaris baixos dels treballadors.


    • Hi ha una definició dels perfils professionals insuficients. Darrerament hi ha una millora destacable, gràcies a acords com el promogut per l’ICUB.


    • Els museus tenen dificultats per definir quines funcions són externalitzables i quines no ho són.


    • També tenen dificultats per organitzar un cos de treballadors compost per persones externes i internes.


    • Els treballadors autònoms són un grup especialment feble i sovint supleixen tasques nuclears dels museus

    0 1 2 3 4 5
     

    Algunes de les aportacions

    12.3.19    13:36h

    Coincideixo amb la quasi totalitat del text, excepte en un parell de punts: no crec que siguin els museus els que tenen dificultats per definir quines funcions són externalitzables i quines no; i crec que les dificultats per organitzar els recursos humans propis i els procedents de l'externalització són conseqüència, en bona mesura, dels termes en que es defineix aquesta externalització, i no en la capacitat, gran o petita, del propi museu.

    D'altra banda, continua implantada la creença que el criteri econòmic és l'únic que pot prevaler en els processos de contractació, cosa que és del tot errada.

    La regulació actual de contractació pública obliga a incorporar criteris socials amb el convenciment que la seva inclusió proporciona una millor relació qualitat-preu en la prestació contractual. Així doncs, es tracta senzillament de complir la llei i afinar els criteris de valoració. Crec que el problema es troba en gran mesura, en aquesta qüestió: per als òrgans contractuals és molt més fàcil valorar una oferta econòmica que generar un sistema de valoració qualitativa.

    Això no pot ser, però, obstacle per complir el que la llei i sobretot, la raó dicta com correcta.

    12.3.19    11:13h

    El conveni del lleure no representa a molts dels qui treballem de forma externalitzada per un museu; el conveni del lleure prové de les feines que es realitzaven fa 30 anys de forma quasi voluntària i que es van haver d'ordenar jurídica, social i econòmicament. Molts tenim màsters, I EXPERIÈNCIA, per ser gerents d'un museu i no controladors de sales o informadors, qui no, està fent un doctorat.
    Existeix un de-calaix enorme entre plantilles - de mirades i d'esforços per a l'harmonia mateixa de la gestió quotidiana dels museus -.

    Massa precarietat per part d'uns serveis, persones, que s'haurien de considerà tècnics de museus amb categoria, mínima, de B dins la lògica de l'administració pública. Els serveis ens obliguen a treballar al voltant del 70% de la jornada - o menys -, i per tant els sou ronda als 600€, nets.

    Els problema és molt més profund, és un enfoc i prisma de com et presentes al món, d'enteniment de País; és a dir, realment l'administració i la societat entén l'utilitat un museu o centre cultural? La lògica és massa economicista i poc cultural.

    Un indicador: com és que Casa Vicens és privada? Com es va deixar escapar l'oportunitat de crear una joia educativa i social pel País? Ara tira a mitges tintes..., és el que tenim per presentar-nos al món. T
    rist.

    Jo crido a desfer els contractes de serveis amb les empreses privades externes que s'emporten part del sou dels treballadors que he citat anteriorment. Com a mínim els museus públics.

    L'ICUB hi té molt a dir aquí, una gestió de les administracions de l'era Socialista i Convergent va portar a tot aquest daltabaix a Barcelona.

    12.3.19    12:52h

    El text reflecteix amb encert absolut la situació a precari de la major part dels museus del país pel que fa a aquesta qüestió, i dona les claus per a la interpretació de la situació de la professió, tant en actiu com en procés d'incorporació al món laboral -i les dificultats que hi trobarà -.
    Només dues reflexions sobre els temes de l'externalització i la mancomunació de serveis.


    Respecte al primer, no m'extenc perquè es tracta en un altre punt; només apunto que, al meu criteri, és una via de solució per a circumstàncies puntuals, que pot resoldre problemes però no aporta altres valors a l'organització (per exemple, és molt difícil capitalitzar el coneixement que es genera durant processos de treball externalitzats), amb la pèrdua que això suposa per a les organitzacions, per no parlar del fet que hi ha necessitats estructurals dels equipaments que cal afrontar com a tals.


    Respecte a la mancomunació de serveis, des del meu punt de vista genera situacions més positives -teixir xarxes de cooperació entre museus o operar economies d'escala- però cal no perdre de vista la importància d'aconserguir el grau màxim d'adequació a les necessitats de cada una de les parts, és a dir, no rasar els serveis per la cota més baixa, més superficial, més generalista: que tothom tingui el mateix no és més equitatiu que tothom tingui el que necessita.

    6.3.19   18.18h

    Els treballadors de les empreses externes són vistos per part dels diferents treballadors de la institució com a "perfil marginals", quant són la clau del funcionament dels museus: si no hi ha servei de mediació ni informació, el museu no pot obrir al públic. Puntualitzar: funcionàri/a de carrera de museus, dir "Bon dia" als treballadors externs és d'educació. Tots treballen al mateix museu, encara que les contractacions es faci per empreses diferents.

    genelogo_2.png
    Forumdelsmuseus.cat